Dimecres 30 de març.
Sabeu aquella sensació de satisfacció? Aquella que respires i sents que mai hi ha prou aire el pit de lo inflat que el tens? Doncs avui, durant un instant, no hi havia prou aire al camp d'Eko per entrar al meu pit.
Avui, per fi, després de setmanes de molta feina per part de moltes persones, per fi s'han iniciat les classes d'àrab per la canalla. Les classes són gestionades per tres mestres siries i una voluntària palestina i ho fan de meravella.
A partir de demà, si tot va bé, comemçarem classe de kurd, amb dos mestres del Kurdistan de la zona d'Iraq, i classe d'anglès que han demanat diferents joves del camp.
La gràcia no és només que estigui funcionant tot plegat, sinó palpar que la idea que són les pròpies persones refugiades les que poden ser protagonistes del que es faci en aquest espai, pot ser una realitat.
Veure les cares d'alegria i il.lusió dels nens i nenes amb les que convivim cada dia és un plaer molt gran. Que comparteixin les seves vivències i emocions suposa una injecció d'energia que fa que tot prengui, per uns instants, una mica de sentit.
Pd: us regalo alguns dels dibuixos realitzats a l'espai. Un és la representació del viatge cap a Lesvos d'un dels nens, l'altre és l'espai infantil del camp. Em direu que no són uns peazo d'artistes!!??
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada