Què ens cal per rebentar els carrers?

Cada cop se'm fa més difícil escriure en aquest blog. No sé si és perquè les energies van minvant o potser perquè sempre tinc masses històries per explicar que al final ja no sé ni què escriure, ni com expressar tot el que vaig sentint. 

No sé si explicar-vos que per motius de feina he hagut de tornar durant una setmana a Catalunya i com és de difícil acomiadar-te, encara que sigui només per una setmana, de la gent que he conegut al camp. Sobretot perquè tal i com estan les coses, mai saps si quan tornis aquestes persones encara hi seran. L'última conversa que vaig tenir al camp abans d'encaminar-me cap a l'aeroport va ser amb un grup de kurds que estaven a punt de pujar a un autobús de l'ACNUR que es dirigia cap a un camp militar. La Sara i jo els explicàvem que no podíem assegurar que el camp al que els portaven estigués en unes condicions dignes, tot el contrari. De fet, l'últim bus que va marxar, al cap d'unes hores tornava perquè la gent, veient les condicions, deia que en aquell camp fastigós no es quedaven. Però la resposta dels kurds em va deixar petrificada. Deien que simplement agafaven el bus per fer camí altre cop cap a Síria. Que volien tornar a casa. La Sara i jo no podíem creure el que ens estaven dient i amb senyes i el nostre àrab/anglès apanyat els preguntàvem perquè volien anar a Síria, si fugien d'allà. La resposta va ser molt clara: "Mafi money" (No diners). No calculaven que Europa els tractaria tan malament. No pensaven que es quedarien retinguts enmig del no-res on poc a poc s'anirien gastant tots els seus estalvis absurdament. Nosaltres vam advertir que el viatge de retorn seguia essent molt perillós. Tal i com estaven les coses, podien quedar retinguts a Turquia en algun Centre de Detenció, o potser de tornada alguna màfia els enganyava i els robava, o potser algun policia feia un abús de poder i rebien algun tipus de maltractament... És increïble com les persones, tot i no parlar el mateix idioma, es poden entendre tan i tan bé. Vaig entendre perfectament el que em volien dir. "Mira el teu voltant. Aquí no tenim futur i ja no tenim res a perdre". Hi ha persones que s'han cansat, i que volen llevar-se al matí pensant que són elles les que decideixen què serà de la seva vida. No sabeu la vergonya i el dolor que em va fer aquesta conversa. Si a aquestes persones refugiades, que fugen d'una guerra, durant el seu viatge de retorn els passa res, serà responsabilitat nostra. Comencem a assumir que com a europeus estem carregant moltes vides a la nostra esquena. Ja ho portem fent fa anys a la frontera amb Ceuta i Melilla, i ara anem sumant i sumant vergonyes. 

Foto de David Zorrakino

A tot això, no em queden paraules per explicar el que es va viure l'altre dia a Idomeni. L'exèrcit de Macedònia tirant bombes de gas lacrimogen al camp, juntament amb bales de goma, amb la complicitat, és clar, de la Unió Europea. Aquesta gent fuig d'una realitat terrorífica i nosaltres les rebem amb més balles, centres de detenció, més bombes i més por. Les estem matant poc a poc. No és una exageració, ho dic perquè ho veig.   


També podria dedicar aquest post a coses boniques. Com la visita que Txarango va fer al camp i que van dedicar a repartir energia renovada, que les que hem estat al camp, sabem que aquesta energia val or. És millor que veieu aquest vídeo, que explica molt millor la seva visita que no el que us pogués explicar jo. En qualsevol cas, gràcies Txarango per repartir alegria rebel al camp i per intentar fer tanta denúncia com sigui a terres catalanes.  Txarango als camps de refugiats d'Idomeni 
D'altra banda, us recomano molt que seguiu la feina de Stop Mare Mortum, que fa poc va guanyar el premi a millor iniciativa solidària durant els premis del Català de l'any. Els vaig conèixer al camp, i a part de ser persones fantàstiques, tenen les coses molt clares, un discurs amb el que em sento molt reconeguda i amb ganes de fer molta feina. 

Avui no podré allargar-me molt més, però us convido a que vingueu a la concentració que es farà avui al Masnou i a la xerrada que es farà dimecres a les 19h al Cafè del Mar amb Stop Mare Mortum i jo mateixa representant el grup que ha tirat endavant la campanya Sols el poble salva el poble.