Comencem...

Comença aquí una nova experiència que de ben segur marcarà per tota la vida i també comença aquest blog que no tinc molt clar el què serà, però si pretèn ser un mitjà per explicar part del que visc, sento, veig i analitzo. Tampoc sé si podré ser molt constant, ja que encara no sé molt bé el què m'espera.

Vaig a Idomeni a conèixer, a donar un cop de mà per alleugerar una situació d'emergència social extrema, per aportar quelcom a un fet que és responsabilitat de totes. Sí, com a subjectes de canvi que som, dic de totes. Vaig amb un objectiu difús potser, però amb un horitzó molt clar: la construcció d'un món sense unes fronteres opressores que són fortalesa i són una eina per a que els de dalt puguin decidir que hi ha persones de primera, segona, tercera categoria. Un món sense l'existència d'una UE que té la vergonya i la inhumanitat de tancar fronteres a unes famílies que fugen d'unes guerres on els mateixos governs i organismes de la UE n'han estat còmplices.

Molta gent no tarda en explicar-me que el que volem es utòpic i impossible. Si la humanitat hem estat capaç de crear aquesta cosa tan artificial com són les fronteres dels Estats-Nació, també som capaces de destruir-les i replantejar la relacio entre els pobles.

Doncs bé, el meu primer dia ja ha passat i tot ha anat molt bé, fins al final. Les pors que tenia al sortir de Barcelona s'han anat amainant quan he agafat el primer vol. M'ha tocat seure amb una parella turca entranyable, que tenien por a volar i s'abraçaven molt fort cada cop que hi havia una turvulència. Ens hem caigut bé, m'han convidat a un tè i amb senyes (no parlaven anglès), ens hem intercanviat quatre informacions. Després a Istambul, on feia escala, he conegut a dues noies de Republica Dominicana que anaven a Beirut a viure (de veritat que això de la migració no deixa de sorprende'm) i al arribar a Atenes he conegut una estudiant d'antropologia d'alemània que se'n va a Lesvos de voluntaria.

El centre d'Atenes m'ha agradat. Té tots els components per ser una ciutat mediterrania: caos, moviment, bellesa, vida i precarietat. Però quan he agafat el segon bus han comencat els problemes. M'he passat de parada i he he baixat a una carrer ample i solitari on m'esperava tot de murals neonazis, que com comprendreu no m'han fet trobar la pau interior. He demanat ajuda al recepcionista d'un hotel i, tot i que era d'esperar perque havia de mirar els mapes amb una lupa molt grossa, m'ha indicat fatal i m'he passat 15 minuts caminant en direccio contraria, per uns carrers que després m'han confirmat que no eren massa segur. Al final una dona d'un altre hotel m'ha trucat un taxi i per fi he arribat a l'hostal reservat, on m'he adormit despres de respirar el susto.

El segon dia s'ha fet molt llarg però per fi estic a Polikastro, on m'han rebut el grup amb el que estaré aquí. Us recomano que us adheriu al grup "Camí d'Idomeni" per poder estar al dia de la feina que anirem fent (ells ja fa setmanes que estan currant amb el tema). M'han posat al dia. La situació és extrema i la cosa està molt calenta. Comenten que els refugiats estan desesperats i que la cosa podria esdevenir violenta. S'enten...porten molts dies aguantant a unes condicions inhumanes i amb poques esperances.

Ja aniré explicant, perquè tot apunta que les properes entrades tindran un altre tarannà. Aquesta nit visitaré per primer cop el camp.

Una abraçada!!!

Pd: estic bé!