La capacitat de resistència de les persones és una passada. M'ho demostren dia a dia les persones que conec al camp. No deixa de sorprendre'm les històries de les persones que vaig coneixent.
Em vaig comprometre amb mi mateixa a intentar no vincular-me molt amb els refugiats. Per una qüestió de cures cap a mi, per poder aguantar bé l'experiència. El què passa aquí i tota la història que porten a les esquenes traspassen límits inimaginables. Però com era d'esperar, les seves vivències t'entren ben endins i et trenquen encara que no ho vulguis.
És l'exemple d'un noi afganès que vaig conèixer el primer dia i que l'altre nit vam trobar-nos-el coix i amb cara de dolor i frustració. Vam preguntar-li si estava bé i ens va explicar que havia intentat creuar la frontera. La policia de Macedònia havia apallissat a tota la família -anaven 10- i havien deixat anar gossos per espantar-los abans d'obligar-los a retornar a Idomeni. Per tornar al camp havien de passar pel riu que vau veure per la tele l'altre dia, i a ell li havien esguinçat el turmell.
El vam acompanyar a la tenda de MSF i li vam portar uns pantalons i mitjons secs...però en arribar a la caseta dels metges vam veure una cua d'unes dotze persones mínim en la mateixa situació. La nostra cara d'estúpids, frustrats i de ràbia era més que evident. No us podeu imaginar l'odi i la frustració que es movia dins meu.
No calen masses conclusions ni comentaris. #OpenTheBorders #SafePassage #FuckThePolice #FuckUE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada